“Memòria perduda, memòria per a tots”
Regala memòria, diem. Regala memòria i ajuda la recerca. Aquest és el lema que utilitzem a Fundació ACE per promoure la solidaritat de qui entén que hem de fer de la recerca contra la demència una prioritat. El Dr. Lluís Mallart ha volgut afegir-s’hi amb la seva donació desinteressada dels drets d’autor d’aquest nou llibre de relats Memòria perduda, memòria per a tots. Les seves reflexions sobre “l’Alzheimer o coses semblants”, a l’entrevista que ens ha concedit, potser cridin a la memòria records, ideals, promeses que es perden en el dia a dia vertiginós. (Es pot demanar en format EPUB a acebarcelona.org)
Dr. Mallart, què vol transmetre al lector amb Memòria perduda, memòria per a tots?
Vaig escriure aquest text pensant en què hi hauria algun lector? Sincerament, crec que no. Escrivia… perquè m’agrada fer-ho. Meditava com aquell senyor al costat del riu que, amb unes idees que venen i van, pensa què podria significar per a una persona perdre la memòria, estar afectada d’Alzheimer o d’una cosa semblant…
I gràcies a les noves tecnologies la seva pregunta es pot contestar, però a posteriori. Amb el meu escrit voldria, ara, desvetllar una mica d’empatia envers aquelles persones que viuen aquestes situacions i totes aquelles altres que fan quelcom per estar al seu costat.
Creu que la vellesa està ben tractada a la nostra societat? (Econòmicament, interpersonalment, políticament…?)
En les societats occidentals s’han fet moltes coses, i en la majoria dels àmbits que vostè esmenta. Però penso que, per sobre de tot, l’actitud envers les persones grans és una qüestió personal.
Ni la meva muller ni jo som avis de ningú. Però els dos nens del replà, en Marc i l’Enric, sovint ens saluden o venen a jugar amb nosaltres dient-nos “avi Lluís”, “iaia Neus”… I és així com es comença a estructurar una actitud, i els pares en tenen una gran responsabilitat. Això, en altres societats, és normal.
Parlem de la seva experiència a l’Àfrica. Quina consideració es tenia de la vellesa i del deteriorament cognitiu?
Vaig tenir la sort de viure uns anys en una clariana de la selva camerunesa i d’estudiar les maneres de fer i pensar dels seus habitants. Allí no hi havia ni aigua corrent, ni electricitat, ni assegurances, ni botigues, ni fundacions…
Hi havia un altre sistema de parentiu, una altra manera de pensar el món. En general, els vells no eren arraconats. Se’ls donava un lloc, s’escoltava la seva paraula. Eren respectats, potser perquè amb els seus dits ja tocaven el món dels avantpassats…
El deteriorament cognitiu, fos en gent gran o jove, sovint era considerat una malaltia del cor —el cor com a seu del pensament. En un llibre d’homenatge als mal anomenats “informadors” dels antropòlegs (Donasses i homenots, consultable gratuïtament en línia), he dedicat unes planes (61 i 62) a un d’aquests malalts del cor que, amb els seus silencis i comportaments estranys, em va ensenyar que la llibertat dels pobles africans era un valor pel qual valia la pena lluitar.
L’esfereïdora realitat que descriu Memòria perduda sembla molt viscuda. Ha tingut casos propers?
He tingut alguns amics que han viscut o viuen aquestes situacions. M’han fet pensar. Em va fer endinsar en el problema de la gent gran la lectura de la tesi L’educació sanitària de les cuidadores de gent gran, de Montserrat Vall. I encara més, l’experiència personal, a mesura que hom es va fent gran…
Ara, cada setmana, visito una amiga en una residència que pateix un ictus. Una mirada atenta del que veig al seu voltant em diu que aquestes situacions ens han d’ajudar a fer-ne memòria —en l’àmbit econòmic, interpersonal, polític, legislatiu…
L’autor de Memòria perduda, memòria per a tots
Creu que la societat està prou informada sobre la malaltia? Mai n’estarà prou. És molt difícil de comprendre…
En el llibre fa molt d’èmfasi en la figura del cuidador. Per què?
Es parla molt de les persones afectades. S’investiga. Es fan congressos, maratons… Està molt bé. Però també hi ha els cuidadors. Molts d’aquells (que anomenem malalts) perden la memòria; els cuidadors no. Viuen cada dia amb el record de tot, fins i tot fora de la feina.
Fins a quin punt, com a antropòleg, és important que el cuidador es cuidi a si mateix?
És cert que el cuidador ha de tenir cura de si mateix, però també ho hem de fer tots com a societat. I ho farem, en primer lloc, si sabem mostrar-los el nostre agraïment…
Per acabar, una bateria de preguntes curtes:
Si pogués canviar una sola cosa al món? Una mirada ben tendra per a tothom.
Una cançó per recordar? En són tantes, les cançons que t’acompanyen al llarg de la vida…
Una ciutat? París, en moments de dol i de llum, però també les clarianes de la selva camerunesa: Aseng-Bere, Mvondo, Minsola, Melondo…
Una frase? “Les coses de la vida es poden veure de moltes maneres diferents” (trobador africà).
Un desig pel futur? Que l’Alzheimer sigui una cosa del passat.
Mallart a Kribi (Cameroun)
Olot, novembre 2015
