A mesura que la demència evoluciona la manera de comunicar-se de la persona es va modificant. Comencen a aparèixer dificultats, subtils a l’inici, però que van augmentant conforme la malaltia avança.
D’una banda, es produeixen alteracions en el llenguatge:
Alteracions en la expressió verbal, amb dificultat per trobar les paraules. Sovint la persona, davant d’aquestes limitacions, substitueix la paraula que busca per sinònims, paraules similars, paraules generals que engloben tota una categoria o bé tota una frase descriptiva. Per exemple: la camisa: la samarreta- això- la roba- allò blanc que duia ahir. Podem tractar d’ajudar a la persona a trobar la paraula, o a expressar-se, a través de pistes semàntiques o fonètiques, demanar que s’expressi a través de exemples, que assenyali amb el dit o bé dient nosaltres la paraula sense corregir sistemàticament els seus errors per evitar generar més frustració i inseguretat.
Es produeix un empobriment del llenguatge espontani. El discurs de la persona es va simplificant, reduint la quantitat i varietat de les paraules, limitant l’ús de nexes, preposicions i adjectius. Davant d’aquesta situació, és important saber escoltar, tenir empatia, estar atents tant al missatge verbal com al context i als senyals no verbals que l’acompanyen, fent un esforç per comprendre allò que la persona ens està expressant.
Hi ha, també, una Pèrdua de fluïdesa, amb més pauses en el discurs degut a majors dificultats en la organització gramatical i la producció verbal. Si el nostre familiar es perd al parlar, o quan es detingui en mig d’una frase, hem de donar temps perquè la finalitzi. Podem ajudar repetint les dues o tres últimes paraules que ha dit o canviar de tema si no aconsegueix reprendre el fil de la frase, facilitant, així, que mantingui la seva dignitat i amor propi.
Apareix un discurs sense contingut, això és, parlar, sovint tendeixen a fer servir frases fetes, però sense transmetre cap informació útil. En aquest cas, no ha de prevaldre quin és el discurs, si no aconseguir que la persona es senti escoltada, acompanyada i valorada.
Veure exercicis de llenguatge.
Alhora s’afecta la comprensió:
D’allò que es diu, amb dificultat, a l’inici, per processar idees complexes o oracions llargues subordinades, el llenguatge abstracte, els dobles sentits o les ironies. Això sovint genera malentesos. Es produeix una pèrdua, al final de la malaltia, de la capacitat d’entendre el significat de les paraules.
Per facilitar la comprensió, haurem de parlar de forma clara i senzilla, a poc a poc i amb un to de veu calmat. Emfatitzar les paraules clau dels missatges que volem transmetre. Adaptar la complexitat de la informació que donem a les capacitats de la persona, simplificar el discurs, utilitzar frases curtes, donar instruccions una a una. Evitar l’ús de pronoms, d’expressions inusuals o conceptes abstractes. Evitar l’excés d’informació o la sobre argumentació. Fer una sola pregunta cada vegada. Així com, formular preguntes tancades, limitant les opcions de resposta a dues alternatives, o, fent preguntes que només requereixin una resposta de si o no quan la demència ha avançat.
En les fases més avançades es redueixen fins al límit les capacitats lingüístiques, provocant la desaparició progressiva del llenguatge. En aquest sentit, hem de saber que la comunicació no es basa només en les paraules, i ara, serà més important la qualitat del contacte que el seu contingut. Així, el llenguatge no verbal cobra una especial rellevància. Haurem de transmetre afecte, respecte i seguretat amb el to de veu, la expressió facial, el contacte visual, el somriure, mostrant interès i evitant senyals d’impaciència.
Paral·lelament, altres alteracions cognitives també afecten a la comunicació:
Pot produir-se un alentiment en el processament de la informació. La persona te un altre ritme i per facilitar que es pugui comunicar hem de tenir-ho en compte i donar temps a respondre sense interrompre, amb paciència, incentivant el seu esforç mostrant interès, mantenint el contacte visual i reforçant els intents per a comunicar-se malgrat les dificultats que van apareixent. Minimitzar els seus errors per tal de que no es sentin jutjats i frustrats.
També apareix dificultat en el manteniment de la atenció i la concentració. En aquest context, per facilitar la comunicació es important escollir el lloc o moment més adequats, evitant interferències, interrupcions o un ambient sorollós. Es a dir, un entorn sense distractors que puguin dificultar la concentració. Serà molt més fàcil una conversa de tu a tu que quan hi ha molts interlocutors, i per tant, molts més estímuls.
L’afectació de la memòria també afectarà la comunicació de la persona, produirà dificultat per trobar les paraules, limitació dels temes dels que parlar, la persona pot no recordar fets i alhora es pot perdre enmig d’una conversa amb frases inacabades i salts d’una temàtica a una altra. Apareix un discurs molt repetitiu. Per minimitzar aquest handicap hem de reduir la càrrega de memòria de treball, evitant preguntes que impliquin recuperar informació de la memòria, es a dir, parlar de ara o del que recorda. Evitar preguntes incòmodes com no te’n recordes?. Repetir la informació tantes vegades com sigui necessari, amb missatges curts i clars. S’ha d’aconseguir mantenir la calma davant preguntes repetitives i respondre com si fos la primera vegada amb respostes senzilles.
Amb la demència també hi ha una afectació de la capacitat de raonament, la persona perd la capacitat per a estructurar els seus discursos, planificar que vol dir i ordenar els conceptes en una seqüencia lògica. Perd alhora la capacitat d’abstracció. Tenint això en compte, haurem de, d’una banda, fer un esforç per entendre allò que ens volen expressar i d’altre banda, simplificar el nostre discurs. Formular preguntes tancades, limitant el número d’alternatives de resposta per facilitar la pressa de decisió. Per exemple, Vols peix o carn? en comptes de, què vols sopar?. Quan la capacitat de la persona per a comunicar-se estigui encara més limitada, podem simplificar encara més, amb preguntes de si o no. Per exemple, Vols un plàtan? (mentre ensenyem el plàtan). Així donem la oportunitat de que la persona continuï decidint tot i les seves limitacions.
A més, també les alteracions conductuals afecten la interrelació interpersonal:
L’apatia limita la voluntat de la persona per comunicar-se. La persona deixa d’iniciar converses i només parla davant preguntes directes i respon de forma breu. El sentiment de frustració davant la impossibilitat, o el sobre esforç que requereix per entendre i fer-se entendre sovint genera inseguretat i una tendència a l’aïllament. En aquest context, facilitarem la comunicació buscant temes d’interès i motivadors per a la persona. Sol ajudar parlar de experiències viscudes antigues. És important, també, tractar d’incloure la persona en les converses i no parlar com si no estigués present. Això ho podem fer demanant la seva opinió, això permet a la persona mantenir la sensació d’autonomia, capacitat d’elecció, independència i control de la situació. Alhora, hem de fer un esforç per comprendre el que la persona vol dir, no corregir constantment davant confusions. Validar les emocions de la persona, aconseguir una connexió emocional, el contingut no te per que ser actual o real, és més important la sensació de la persona de ser escoltada.
L’excés de informació, així com la consciencia de les dificultats per a establir una bona comunicació generarà ansietat i frustració. Ens comuniquem millor quan estem relaxats, així, serà bo simplificar el discurs, mostrar el nostre interès sense pressionar, corregir ni jutjar. Respectar el ritme de la persona, no anar amb presses. A més, tenir en compte que la persona amb demència és molt sensible als estats d’ànim de les persones del seu voltant i poden detectar si estem impacients, preocupats o angoixats.
Per acabar, la persona també pot patir de Ideacions delirants o desconfiança i agressivitat.
Es pot mostrar confosa o desconfiada envers del cuidador principal i fins i tot manifestar agressivitat, sovint fruit d’una mala interpretació de la realitat. Davant d’aquesta situació, haurem d’evitar discutir, confrontar o intentar fer servir la lògica. La idea no es convèncer a la persona de que està equivocada, sinó reduir el malestar i recuperar la funcionalitat. És necessari mantenir la calma, tenir una postura tranquil·la, un to de veu suau sense negar en cap moment el que experimenta la persona, ja que per a ella es tracta d’una experiència real. Evitar, alhora, confirmar la creença falsa. Hem de validar la emoció, no la creença, per exemple, entenc que estiguis preocupat, o entenc que et sentis malament, mostrar afecte i oferir ajuda, anem a revisar-ho junts. Es a dir, contenir la emoció i donar seguretat: no veig això com tu, però noto que estàs preocupat i et vull ajudar. Estic amb tu, anem a veure que passa. Provar de redirigir la seva atenció en alguna cosa que li pugui produir benestar. No fer servir un llenguatge imperatiu o donar ordres, fer servir formes de cortesia: si us plau, podria?, provem? Que et sembla si? Fer servir termes positius (dir el que es pot fer, no el que no) Tractar a la persona com l’adult que és, mereix respecte sense explicacions complexes que podrien generar més confusió.
Per concloure, si volem mantenir una bona comunicació, haurem d’aprendre noves maneres de interaccionar que ens permetin continuar establint vincles de qualitat. Adaptar la nostra manera de comunicar-nos, amb molta empatia, tenint en compte que la demència no elimina la capacitat de comunicar, sinó que la transforma. El que canvia és la manera com la persona expressa, connecta i transmet allò que necessita o que sent.
Marina Guitart
Coordinadora del Centre de Dia d’Ace Alzheimer
