El cervell és un òrgan especial perquè no només regula el funcionament del cos, sinó que també possibilita els nostres pensaments, emocions, records i identitat. En aquest sentit, el cervell actua com un pont entre el món físic en què es desenvolupen els processos biològics que ens mantenen vius i el de les idees que ens fan ser qui som.
Per això, tenir-ne cura és una tasca fonamental que permet no només viure més temps, sinó també amb una millor qualitat de vida. Avui, des d’Ace, en el Dia Internacional del Cervell, exposem 4 descobriments relacionats amb la salut cerebral que ens ajudaran a comprendre-la millor i a desenvolupar tractaments que ens permetin cuidar-la.
Si bé la ciència és un camp en constant transformació, aquestes troballes obren noves preguntes i permeten seguir avançant en un àmbit tan fascinant com necessari.
El cervell no deixa de produir neurones noves
Precisament perquè encara sabem tan poc sobre aquest òrgan, cada nou descobriment pot canviar el que crèiem saber-ne. Un dels exemples més sorprenents té a veure amb la capacitat del cervell per produir noves neurones.
Fins fa relativament poc es pensava que les neurones eren com una caixa d’eines assignada a cada persona a una edat molt primerenca; així, es creia que si durant l’adolescència o l’adultesa aquestes eines es perdien o es feien malbé, era impossible aconseguir-ne de noves.
Tanmateix, en els darrers anys aquesta idea ha anat canviant gràcies a descobriments recents que han permès observar una «fàbrica» de neurones noves en adults de fins a 78 anys.
Repassem els components d’aquesta fàbrica. El procés mitjançant el qual es produeixen noves neurones rep el nom de neurogènesi i requereix diversos factors: cèl·lules mare que «donin vida» a possibles neurones noves, cèl·lules en procés de divisió i neurones joves. Fins ara, estudis similars havien descrit tots els components per separat, però no aconseguien comprovar que existís realment un procés de fabricació.
Ara bé, el 2025 un estudi publicat a la prestigiosa revista Science va investigar l’hipocamp de persones de 0 a 78 anys i, gràcies a l’ajuda de tècniques de machine learning, va aconseguir mapar l’evolució de les neurones i demostrar que es continuen generant fins a edats molt avançades. Si bé és cert que en edats primerenques aquest procés és més freqüent i fàcil d’identificar, aquest descobriment podria ajudar-nos a comprendre amb més profunditat fenòmens com l’aprenentatge i la memòria.
El primer mapa complet d’un cervell
Ara bé, per comprendre com funcionen processos tan complexos com la memòria no n’hi ha prou de saber que existeixen neurones noves: també cal entendre com s’organitzen i es connecten entre elles. I aquí apareix un altre dels grans reptes de la neurociència: crear un mapa complet del cervell.
El cervell humà està compost aproximadament per 86.000 milions de neurones; això vol dir que si cada neurona tingués la mida mitjana d’un gra de sorra, es podrien omplir 2 piscines olímpiques amb el contingut d’un sol cervell. Si a més tenim en compte que es tracta d’un òrgan viu, el seu estudi es converteix en una de les tasques més complexes de la ciència moderna.
Tenint en compte tot això, fer el mapa complet d’un cervell que contemplés totes les seves parts i connexions era un repte immens. Tot i que encara estem molt lluny d’aconseguir-ho per a un ésser humà, el 2024 un grup de científics ho va aconseguir per a una mosca de la fruita, un animal amb 139.255 neurones i 50 milions de sinapsis.
Encara que a primera vista comprendre el cervell d’una mosca pugui semblar intranscendent, els éssers humans compartim el 60% de l’ADN amb elles, i cada descobriment fet en estructures animals ens ajuda a acostar-nos a comprendre amb més profunditat com funciona la nostra ment.
Una manera més senzilla de detectar l’Alzheimer
Mapar el cervell ens ajuda a comprendre’n la complexitat. Però la investigació cerebral també busca resoldre preguntes amb un impacte molt directe en la vida de les persones: per exemple, com detectar abans malalties com l’Alzheimer. En aquest camp, un dels avenços més prometedors apunta cap a una manera més senzilla de detectar-lo.
Avui dia, el diagnòstic de l’Alzheimer es fa principalment de dues maneres: o bé observant la memòria del pacient i fent proves cognitives, o bé mitjançant senyals biològics presents en el cos anomenats biomarcadors. Si bé els biomarcadors són molt més certers, també poden ser cars, difícils d’aconseguir o invasius.
En clíniques especialitzades com la d’Ace ja existien exàmens específics que mesuraven la proteïna p-tau217, un biomarcador capaç de detectar la malaltia amb una gran precisió. Tanmateix, el nivell d’especialització no en permetia disposar en clíniques d’atenció primària fins ara.
Per això, Ace i altres institucions capdavanteres en l’estudi de l’Alzheimer van validar una prova que ajudarà a detectar la malaltia d’una manera molt més ràpida i senzilla. L’examen consistirà en una punxada mitjançant la qual el personal mèdic podrà obtenir sang que després serà analitzada per una màquina de forma pràcticament automàtica.
En testar-lo en clíniques d’atenció especialitzada es va detectar una precisió del 89% al 91%, mentre que en centres d’atenció primària aquesta va ser del 85%, cosa que resulta molt esperançadora si es té en compte que com més aviat es diagnostiqui l’Alzheimer, millor funcionarà el tractament.
Com el cervell distingeix la realitat de la imaginació
Si detectar abans una malaltia pot canviar-ne l’abordatge, comprendre com funciona el cervell també ens ajuda a entendre alguns dels seus fenòmens més desconcertants. Per exemple: com distingeix entre allò que passa realment i allò que només estem imaginant?
Quan veiem un arbre a la vida real i després el recreem amb la nostra imaginació, el cervell utilitza les mateixes zones del cervell. Això genera una pregunta lògica: si estem executant els mateixos processos, com podem saber què és real i què no ho és, i què passa quan la distinció falla?
Per comprendre-ho, una investigació va dur a terme un experiment amb 26 persones. Es va demanar als participants que detectessin una imatge de ratlles molt tènue que a vegades apareixia i a vegades no i, alhora, se’ls va instruir perquè imaginessin la mateixa reixeta de dues formes: amb la mateixa orientació o amb una orientació diferent. L’objectiu era confondre’ls per després preguntar-los si havien vist la reixeta i amb quina claredat ho havien fet.
Els investigadors es van adonar que quan la imaginació dels participants coincidia amb el que buscaven, era més habitual que declaressin que sí que havia aparegut, fins i tot si no havia estat així. Fent servir un escàner de ressonància magnètica, van trobar que una regió anomenada «gir fusiforme» combina els senyals imaginaris amb les percepcions sensorials per generar «un únic senyal de realitat». Com més forta era aquesta senyal, més freqüent era que els participants interpretessin alguna cosa com a real.
Dit d’una altra manera, el cervell no es limita a registrar passivament el que passa: combina el que percebem amb el que imaginem per construir la nostra experiència de la realitat. De cara al futur, això pot servir per entendre millor fenòmens complexos com les al·lucinacions i la psicosi.
En conjunt, aquests 4 descobriments ens ajuden a comprendre amb més profunditat el funcionament del cervell i obren camins cap a nous descobriments que permetin protegir-lo i seguir-nos’n cuidant com hem fet fins ara a Ace.
